A través d’Internet podem accedir a multitud de blogs anomenats Ana i Mia. Darrere d’aquestes paraules s’hi amaguen dos trastorns alimentaris anomenats anorèxia i bulímia, Ana significa anorèxia i Mia bulímia. Són blogs creats per persones amb greus problemes d’alimentació i amb trastorns psicològics que utilitzen l’anonimat de la xarxa per comunicar-se, aconsellar-se i alleujar-se dels problemes d’aquestes malalties. A més de fer front al problema, fomenten l’anorèxia i la bulímia. S’expressen en llibertat, sí, però fins a quin punt és poden fomentar els TCA a través de la xarxa? De fet a primera vista accedir a un blog titulat Ana i Mia ens porta a pensar que el seu contingut serà inofensiu. Però en realitat, què s’amaga darrere d’Ana i Mia?
La creadora d’un dels blogs més famosos, Mianaly, assenyala que han passat de lluitar contra la seva malaltia a convertir-la en un exemple de vida a seguir per molts joves que volen “aconseguir la perfecció tant en l’aspecte físic com en l’espiritual”. Segons l’estudi realitzat per l’associació Protegeles no existeix un perfil d’administradores dels blogs homogeni, però per norma general es tracta de noies al voltant del 20 anys amb una historia de més de dos anys de malaltia. Aquestes persones son molt competents amb les noves tecnologies, doncs dominen a la perfecció la publicació en xarxa, des de les xarxes socials o fins i tot la creació de pàgines web o blogs. La proliferació d’aquests blogs i pàgines webs fa que sigui més fàcil accedir a aquesta informació.
Les xarxes socials creen i reforcen models que fomenten l'anorèxia i la bulímia
La xarxa és el lloc perfecte per donar a conèixer entre els joves el seu mètode de vida. Doncs l’activitat principal que duen a terme les bloggers és fomentar l’anorèxia i la bulímia, publicant posts, compartint experiències sobre dietes molt estrictes a base de líquids, donant informació sobre medicaments per disminuir la gana sota recepta mèdica en cas de diagnòstic d’obesitat, també comparteixen trucs i es marquen un objectiu per assolir el pes que creuen ideal i anoten el seu seguiment personal. Són joves amb accés a Internet amb coneixements més que suficients en les noves tecnologies. En aquell moment, principis dels 2000, joves amb un nivell econòmic per damunt de la mitjana ja que l’ús d’Internet no estava a l’abast de qualsevol. De fet amb els anys, el ràpid desenvolupament de les TIC i l’alfabetització dels joves amb les noves tecnologies ha provocat un augment considerable del nombre de seguidors i participants en aquests espais virtuals arreu del món, sobretot a les societats occidentalitzades on gaire bé qualsevol jove te accés a Internet.
En la majoria de casos aquests joves amb trastorns alimentaris tenen al darrere les seves famílies, amics, metges i/o associacions que vetllen per ells i per la seva salut. La degeneració d’aquestes pàgines ha fet que bona part dels joves que les segueixen no vulguin lluitar contra la seva malaltia sinó per un ideal de perfecció ANA i MIA. Per això associacions com Protegeles que vetlla pels adolescents en risc, ha llençat diverses campanyes en contra del foment de l’Anorèxia i la Bulímia a Internet. L’any 2005 es van tancar 350 pàgines Ana i Mia però malauradament encara hi ha molts blogs en actiu.
La creadora del blog Lily’s Life té anotacions personals My life history d’una conferència de la UNAM l’any 2004 on per primera vegada és va parlar del fenomen ANA i MIA de forma oficial on un grup de psicòlegs i sociòlegs van realitzar investigacions sobre quin era l’origen de les paraules Ana i Mia, volien saber en quin moment es va decidir anomenar Ana i Mia a dos trastorns alimentaris anomenats anorèxia i bulímia. Actualment a internet només hi ha referències de las III Jornadas sociojurídicas “Trastornos de la conducta alimentaria. Comer o no comer”.
Quatre anys enrere, l’any 2.000 es va obrir una web amb la idea de donar suport a les persones amb anorèxia i bulímia amb l’objectiu de recuperar-se. Era un lloc virtual semblant a aquest on les persones que hi accedien trobaven la comprensió i l’ajuda que en la vida real no tenien. Se li va posar el sobrenom d’Ana i Mia per endolcir el nom dels dos trastorns. Posteriorment la web va ser eliminada però encara ara moltes pàgines web utilitzen els diminutius per captar persones.
Però a Espanya, dos anys més tard, es va obrir una web privada anomenada www.princesasdeporcelana.com per reunir a totes les persones que eren anorèxiques o bulímiques. S’anomenaven Princeses de Porcellana per la seva fragilitat i per primera vegada es va parlar de mantenir-se prims/es per arribar a una meta. La web va tancar el dia 16 de gener i es va esborrar tot el rastre que havia deixat quedant el dia 16 per l’aniversari de Ana i Mia.
L’any 2004 el programa de televisió americana The Ophra Winfrey Show va parlar del tema i va afirmar que “aquestes webs són com posar una pistola en mans d’algú que es vol suïcidar”.
Es en aquell moment quan comença a aparèixer el fenomen que fins llavors havia passat desapercebut degut a la difícil accessibilitat a les webs d’aquesta temàtica i al desconeixement sobre el tema. Com a conseqüència, apareixen a la xarxa les “princeses de porcellana” escandalitzant a la societat enlloc de reaccionar contra aquest fenomen.
Part del problema, part de la solució
La xarxa esdevé una eina de foment de trastorns com l'anorèxia i la bulímia però també es pot utilitzar per a l'efecte contrari, per emetre i facilitar solucions als que pateixen aquesta malaltia.
Em sembla un article molt interessant, avui en dia les xarxes socials ens han invait a nosaltres i les nostres vides privades, i sense ser conscients ens hem deixat endur. Considero que la xarxa mo esta lo suficientment limitada davant de possibles problemes, com en aquest cas, en que es potencia enfermetats tant greus com l'anorexia o la bulimia. Hauriem de exigir que els continguts que es pengen a la red social hagin passat un control previ per evitar situacions així.
ResponElimina