Steve Blackman, el cas més greu que es coneix de la síndrome de la Tourette,
després de passar tants anys vivint un infern, ja no només per la
quantitat de tics, sinó també per la intensitat en la que els patia, es
va sotmetre a diferents tractaments com l’extirpació de músculs per reduir la intensitat dels tics o la injecció de botox per debilitar la musculatura. Cap d’aquests tractaments va funcionar de manera eficaç, però va aparèixer un tractament nou i radical anomenat “Estimulació cerebral profunda” per tal d’aconseguir disminuir els tics o inclús cessar-los.
L’objectiu d’aquesta estimulació era bloquejar la turmenta elèctrica que enviava el tàlem a tot el seu cos.
El tàlem hauria de filtrar aquelles senyals “inútils” però els pacients
de Tourette no ho fan. Per portar a terme aquest tractament, Steve
Blackman va passar per una operació molt complicada (ja
que durant l’operació podia patir un tic i aquest l’hagués pogut acabar
amb la seva vida) on li van inserta quatre elèctrodes al tàlem per
facilitar una corrent elèctrica i així finalment desconnectar la zona de
mal funcionament.
Sota la pell del pit li van col·locar una bateria connectada als elèctrodes. Gràcies a aquesta operació la zona del tàlem li va quedar paralitzada, aconseguint l’anul·lació d’aquella zona i per tant, la desaparició dels tics.
Però aquesta situació va durar molt poc ja que els tics van tornar ha
aparèixer. Per aquest motiu, els metges van decidir programar-li l’estimulador cerebral
i els resultats van ser sorprenents ja que gràcies a això Steve
Blackman va passar de tenir 1000 tics al dia a tenir-ne 200 o menys.
Millores en la seva vida
Des de que Steve Blackman té connectat l’estimulador cerebral ha millorat molt la seva vida,
ja que abans d’això era un veritable infern en el qual només vivia
controlant el moment en que patia els tics i la seva intensitat. Gràcies
a aquesta tècnica s’han reduït un 80% els tics i són menys agressius,
per tant, els metges creuen que a la llarga podrà dur a terme una vida relativament normal.
Des del punt de vista d’un treballador social
El cas de Steve Blackman és un cas molt greu el qual necessita molt suport tant emocional com psicològic i també suport en totes les activitats de la vida diària. Des de l’àmbit del Treball Social, a una persona amb aquestes problemàtiques se’ls i podria oferir serveis d’ajuda a la llar o serveis d’atenció domiciliària
per poder donar-los tot aquell suport que necessiten i alhora
ajudar-los a potenciar la seva autonomia personal per tal de que a la
llarga puguin valdre’s per si mateixes sense necessitar l’ajuda de
terceres persones. En aquests casos, és molt important la intervenció
mèdica, ja que simplement amb la intervenció dels treballadors socials
la vida de Steve Blackman seria molt precària ja que per molt que
s’intentés potenciar la seva autonomia personal, seria molt difícil si
els tics fossin tant agressius. Per això és tant important el treball i
els equips multidisciplinaris.
És increible com han evolucionat les noves tecnologies per tal de disminuir els tics en aquest sindrome i poder veure com la vida d'una persona millora gràcies a elles.
ResponEliminaFelicitats pel blog, és molt interessant.
Gran Blog! Penso que és una eina facilitadora d'informació sobre el tema, ja que és força desconegut, i això fa que la gent que ho pateix, sigui tractada de manera diferent, quan realment són tant igual com tu.
ResponEliminaTenia una idea sobre aquesta malaltia però llegir l'article m'ha ajudat a entendre millor la problemática del síndrome. L'ús de les millores a nivel tecnològic són importants, però el recolzament social i el dinamisme ajuden a aquestes persones a portar una vida més normal.
ResponEliminaEm sembla un article enriquidor i humà força interessant.
Jo també ignorava una bona part del que implica aquesta malaltia. Comparteixo amb la resta la idea que són de gran ajuda les millores de caràcter tecnològic, evidentment. Això és bo i pot arribar a facilitar les seves vides. Ara bé, emfasitzaria en aquest suport emocional i psicològic per aquestes persones. Un suport intangible però tan necessari. Aquestes persones el necessiten i insisteixo, no per què siguin diferents a la resta com molt bé ha dit algú anteriorment, ja que són iguals que nosaltres. Tanmateix, tots som conscients que en la nostra societat quan tens unes característiques desiguals, que no tenen per què ser negatives, en la teva persona no et tracten igual, ja ets diferent. Potser inconscientment, però això passa. I cal dir, que està clar que el fet de desconèixer la malaltia suposa que la gent en tingui una visió extranya i la consideri rara.
EliminaEn definitiva, estic d'acord en que és un article molt humà i molt interessant. I crec que està molt bé donar-hi un cop d'ull i il•lustrar-nos en assumptes d'aquesta mena, els que són realment importants en la nostra comunitat.